Les classes de valencià a l’EOI d’Alacant van començar el curs 1984-85, un any després de la promulgació de LUEV, com a conseqüència de la incorporació del valencià a l’ensenyament no universitari que va afectar també l’ensenyament especialitzat d’idiomes. Aleshores les classes de l’EOI d’Alacant es feien en un edifici que pertanyia a l’Institut Politècnic d’Alacant, al barri de Babel, en unes condicions més aviat precàries. Hi havia poques aules, pocs professors i pocs alumnes. No hi havia departaments didàctics i recorde que només hi havia un ordinador i eren pocs els qui el sabien utilitzar. Durant uns quants anys només hi va haver un professor de valencià.

Quan es va introduir el valencià com a “idioma” a l’EOI d’Alacant, la nova assignatura  es va haver d’adaptar a l’organització dels estudis d’idiomes que hi havia a les escoles. S’hi ensenyava una llengua ( anglés, francés, italià, rus...) a grups d’alumnes majoritàriament adults partint de zero, de 1r a 5è curs, i s’insistia, amb major o menor èmfasi, en l’aprenentatge de la llengua oral. Independentment dels llibres de text, més moderns o més tradicionals, es pretenia fer la transferència d’unes habilitats comunicatives ja adquirides en la primera llengua dels alumnes a la llengua objecte d’estudi. És a dir, allò que es coneix com un enfocament comunicatiu en l’ensenyament de segones llengües.

Doncs bé, aquesta orientació metodològica característica de l’ensenyament d’una L2 va afavorir que l’ensenyament del valencià quan es va incorporar a l’EOI d’Alacant prenguera també aquesta direcció, malgrat la seua condició de “llengua pròpia” i l’anomalia que podia significar el fet de fer cursos de “valencià per a valencians” en una EOI.

La realitat lingüística d’Alacant i de la seua comarca feia perfectament compatible un model d’ensenyament de L2, vàlid tant per a un alumnat castellanoparlant, valencià o no, que era majoritari; com per a una alumnat valencianoparlant  escolaritzat en castellà, que tenia moltes deficiències en l’ús de la llengua.

Així doncs, el professorat, després d’algunes vacil·lacions,  va decidir que el valencià s’havia d’ensenyar a les EOI com una llengua més i va buscar models innovadors dins la perspectiva d’un enfocament comunicatiu. Calia organitzar una programació didàctica des d’aquesta perspectiva i bastir-se de materials didàctics adequats.
En aquells anys, 84-85,  va aparéixer l’ambiciós curs  “Digui, Digui...” de català per a adults que seguia aquesta orientació. “Digui, digui” era un curs
multimèdia amb el suport de pàgines de premsa, programes de  ràdio i TV i cassetes d’àudio i vídeo, promogut per la Direcció General de Política Lingüística de Catalunya.

Els autors del curs “Digui, Digui...” eren professors de l’EOI de Barcelona- Drassanes que sobre la base dels treballs del projecte “Langues Vivantes” del Consell D’Europa i amb la col·laboració dels seus experts,  van fer un curs comunicatiu de català com a L2 partint del mètode nocional-funcional, que ja s’aplicava a l’ensenyament d’altres llengües.

El curs “Digui, digui...” va marcar una fita molt important a l’hora d’orientar la metodologia de l’ensenyament del valencià a les EOI i encara es fa servir com a mètode en algunes EOI de Catalunya i del País Valencià. L’organització dels continguts nocional i funcionals de la llengua per àrees temàtiques ha tingut molta  influència en  programacions didàctiques en altres nivells educatius i en cursos de reciclatge. Fins i tot hi ha un mètode, “Llindar” (I i II), que és una adaptació al valencià del “Digui, digui...” que també s’usa o s’ha usat com a llibre de text en EOI i altres centres de ensenyament.

L’enfocament de base nocional-funcional ( més o menys estructural, organitzat per àrees temàtiques, per àmbits,  per tipus textuals, per tasques...) amb diferents variacions i adaptacions, amb diferents materials didàctics convenientment explotats és el punt de vista metodològic que sembla més idoni per a l’ensenyament d’una segona llengua a les EOI i el més adequat, a hores d’ara, per a l’ensenyament del valencià als adults, si més no, fins que puguem dotar els aprenents d’un grau mínim de domini general de la llengua davant qualsevol situació comunicativa quotidiana, allò que s’ha denominat nivell llindar d’una llengua.

23 anys després d’aquelles primeres classes, el seminari de valencià compta amb 5 professors i ocupa el quart lloc, després de l’anglés, el francés i l’alemany, pel que fa a nombre d’alumnes oficials matriculats.

Nota: Aquest text correspon a una comunicació en una taula redona sobre l’ensenyament del valencià als adults organitzat per  la Seu de la Universitat d’Alacant  durant el curs 2004-05, i publicat com a article en A ALACANT, EN VALENCIÀ. OBSERVATORI DE LA LLENGUA (2003/2OO5), de Josep V. Forcadell Saport i Ferran Isabel i Vilar (editors),Universitat d’Alacant, 2007.