The night before, a man I didn’t know came into my room while I was sleeping. He grasped the pillow and threw himself on the bedside that was vacant. He was trying to strangle the air. The rage was eating him inside. I could see it in his clothes but I didn’t dare to say anything. I wanted him to think that I was asleep. I had never felt so afraid. I had never felt so alone, although he was with me.

His teeth ground due to the fury and his pale blue veins marked on his powerful arms at the same time. I deduce that he was very light because he could stand on his toes on the bed in a supernatural stoop.

It seemed that he was suffering. I thought he had been lost in a different world for ages. Suddenly, beads of sweat began to run on his face. Those beads moved up writing words on his forehead: "I love you"; they said, and then they moved down dropping off his nose. They disappeared before they touched my sheets.

I opened my eyes caught in despair and I asked him:

- What did it do to you? – I wanted to know

Then, two huge wings came up from his back, tearing his ramshackle clothes. Everything happened in a few seconds. Time stopped and that man collapsed with his wings in a waterfall.

PARANOIA

La última noche, mientras dormía, un hombre que no conocía de nada irrumpió en la habitación. Instantáneamente asió la almohada y se lanzó sobre el lado de la cama que estaba vacío. Intentaba estrangular el aire. La ira lo comía por dentro, pude verlo en su ropa, pero no me atreví a decir nada, no quería que me viera dormido. Uno nunca sabe de lo que es capaz un estrangulador de aire cuando estás despierto. Así que opté por mirarlo con los ojos bien cerrados.

Sus dientes rechinaban de furia, al mismo tiempo que sus venas, azul pálido, se marcaban en aquellos poderosos brazos.

Deduje que debía de pesar poco, pues la punta de sus pies lo aguantaba erguido sobre la cama, manteniendo una inclinación sobrenatural. Apretaba cada vez con mayor intensidad y las gotas de sudor comenzaban a surgir en su rostro. Éstas caían hacia arriba escribiendo palabras en su frente: "Te amo" decían, luego bajaban por la nariz dejándose caer, esfumándose de la realidad antes de tocar mis sábanas.

Presa de la desesperación abrí los ojos y alzando la voz, pregunté:

- Pero... ¿qué es lo que te hizo?- quise saber.

Entonces unas enormes alas surgieron de su espalda, desgarrando la desvencijada ropa. Todo ocurrió en cuestión de segundos. El tiempo se detuvo y aquel hombre se desplomó junto con sus alas en un torrente de agua.

When I was eleven I really loved Agatha Christie’s novels. I lived in Alicante with my parents and my two older brothers. On Saturday nights I used to go to bed early and read my favourite books there. My parents frequently went out for dinner with their friends and I stayed in with my brothers.

One of those days when I was reading in bed and my parents were out, suddenly the light went out. I, like all children, was afraid of the dark, so I stayed quiet and calm waiting till the light came on again. A minute later it did and I got on with my book.

Unfortunately the light went out again and I started feeling really nervous. I didn’t want to go and see my brothers because they would call me a coward and I was very proud. Later the light came on and it seemed everything was back to normal. Nevertheless, a small noise at the door made me raise my eyes from the book and look at the door. Then I saw, with horror, that the door handle was moving slowly. Somebody was coming in! I couldn’t cry out because of the fear. Then I could only see a gloved hand that carried a gun. My heart beat madly in my chest and I thought that that moment was the last one of my life. However, before long my brother’s smiling face appeared. It had all been a joke. I wasn’t able to laugh and burst into tears.

Ilustración: Elvira Antón

My mother has told me that we are alive by a miracle, because something terrible happened one hot, sunny afternoon in November in 1980 in Novara, a beautiful city in the North of Italy. My father was away because of his job, so my mother decided to go out for a walk with me, only four months old, a friend of hers and her friend’s little daughter.

After the walk, my mother’s friend asked her if she wanted to go shopping. However, my mother didn’t accept because it was late and I had to have my feeding bottle. So they said goodbye to each other.

When we were going back home, something unexpected happened. My mother and I were run over by a car on a zebra crossing. My mother was hit in the left leg and I flew from the trolley and fell on the other pavement because of the impact. Everybody who was in the shops and bars went out to help us and the car driver said that she didn’t see us because she was dazzled by the sun.

My mother was very worried about me, so she crawled across the floor to see if I was safe. Then the driver took us to hospital, where the doctors did some tests to check that my mother and I were well. It was a miracle; we were fine!

Fortunately, both my mother and I were able to go home. Although I was so frightened that I cried for half an hour and didn’t eat anything that night. Besides, my mother’s left leg has hurt sometimes since then due to that accident, but fortunately we can tell the story. Do miracles happen or not?

Albarracin, one of my favourite photos

I took the photo on New Year´s Day 2003 on a mountain near Albarracín. That year I spent four days there with my boyfriend and my friends. On that morning we had a hangover from the night before, and we were moving about to find snow near the place which you can see in the photo. Then we found this pound which was frozen, and we were playing to break the ice on the surface of the water.

I keep this photo in my computer as desktop wallpaper and I like it because I think it is very beautiful; its composition is right and the light is good. It isn´t a very good photo but it´s a beautiful photo for me. Also that New Year´s day was very exciting and we were a very close group of friends. David and Celia, who at the time were a couple, are divorcing now, so we don´t often meet. I have a very happy memory of that day.

This is one of my favourite photos, it is of a group of friends sitting on the ground to see the sunset.

Someone took the photo in the spring of 2007 when I was on holiday in Turkey.

We were in “Capadocia”, and we were looking at the open air museum. We were walking about one hour to see the museum, after that we sat on the ground to admire the scenery.

In the middle of the photo you can see me, I´m the woman in a maroon t-shirt. Next to me there are some friends of the university.

I like to see this photo because it reminds me of the trip and I enjoyed it a lot. I discovered a new culture, food, people and I had a good week in Turkey

This is one of my favourite photos. My sister took this photo at Easter 2006 when I was on holiday in Jordan.

I wanted to arrive in Petra, the old city, and to do part of the journey on horse so I hired a horse.

In this photo I´m on a horse next to Mohamed, the horse owner. He was a friendly and nice person who said hello to me when he saw me.

I keep this photo in my computer so I can often look at it and remember a wonderful adventure.

Estimat Pere,

Fa temps que et conec, no sé exactament quant, però recorde perfectament la primera vegada que vas ingressar. Estaves a la 31.2. Em vas semblar molt rondinaire i no vas agradar-me gens. Se’t notava que estaves acostumat a manar i, més d’una vegada, vaig haver de dir-te’n alguna cosa.

Hi vas ingressar altres vegades i, a poc a poc, el tarannà et va anar canviant (almenys, amb nosaltres). Sé que demanaves que et pujaren a la nostra planta, encara que tu sabies que moltes vegades no hi havia llits lliures. Aleshores, t’havies de conformar que t’enviaren a una altra planta.

No vam tardar gaire a entendre’ns millor i vam arribar a estimar-te: sempre tenies una paraula bonica per a totes nosaltres. Recordes quan anava tota atabalada i no et deia res?

Sempre et queixaves que no et feia cas... Saps que sovint tenim molta faena. Malgrat això, a poc a poc, hi vaig tenir més confiança i sempre buscava una mica de temps per a tu. Sabia com t’agradava!

Cada dia estaves pitjor. No sé si tu ho sabies, però és clar que alguna cosa intuïes. Els teus fills sempre estaven amb tu i han suportat el teu mal caràcter, però sempre els tenies a prop.

Recorde perfectament l’11 de novembre. Hi vas tornar a ingressar. El vespre era tranquil i jo feia una redacció. Sabia que hi havia un ingrés perquè sempre truquen abans des d’Admissió, però no sabia que eres tu.

Ens vàrem alegrar tots dos de veure’ns i la teua cara es va il·luminar encara que estaves molt malalt. Venies amb la teua estimada gorra que sempre portaves al cap, encara que estigueres gitat. A tu, tant se te’n donava! T’havies deixat el bastó, crec que a Urgències, i fins que el teu fill va anar a buscar-lo no et vas quedar tranquil.

Et diguí que el dia 13 era el meu aniversari i vas demanar al teu fill que portara la petaca (aquella que jo t’havia descobert a la tauleta de nit el dia de l’últim ingrés).

Al dia següent jo no hi era, a l’hospital, l’havia demanat lliure ja que era l’acomiadament d’una companya que se n’havia anat a treballar a la seua terra. Finalment, vaig decidir quedar-me ací perquè havia de fer molts treballs, encara que m’hauria agradat anar-hi.

Dimarts era el meu aniversari. Feia el torn de nit i quan vaig arribar, la primera cosa que fiu va ser anar a veure’t. Vaig comprovar que estaves pitjor. Sabia que ja no tornaries a casa teua.

Tenies angoixa i et demaní si volies una camamil·la i vas contestar-me que sí. Quan te l’emportí , vas agafar-me la mà i vas donar-me un perfum i altres coses. Jo vaig donar-te les gràcies i, aquesta vegada, qui va agafar-te la mà vaig ser jo.Vas contestar-me amb un gran somriure.

Vas passar una nit dolenta. Bé, aquella nit tots la hi vàrem passar, però nosaltres, al cap i a la fi estàvem treballant. Va ser una guàrdia molt roïna. L’endemà, abans d’acabar el meu torn, vaig acomiadar-me de tu.

Avui, he hagut de passar per l’hospital perquè m’havia deixat un llibre de valencià i em feia falta. He passat a veure’t i estaves pitjor. Hi havia les teues filles. T’he alçat la mascareta d’oxigen i has volgut dir-me alguna cosa, però no t’he pogut entendre. T’he agafat la mà. Sabia que era l’última vegada que ho feia.

La teua filla m’ha dit aleshores que li havies demanat que em comprara el regal. T’ho agraïsc molt, però tu saps que no feia falta. Sé que estàs patint força i que t’estime moltíssim, i és per això que no vull que seguisques patint més.

Des de la terra fins al cel, un petó molt gran.

Com tots sabeu, aquestes festes tenen per objecte commemorar el naixement de Jesús a Betlem. Segons el nou testament Jesús va nàixer en el si d’una família humil, sa mare el va parir en un estable, cova o cosa pareguda a les afores d’un poble. Aquell home va dedicar la seua vida als malalts, als pobres, als rebutjats per la societat i als més necessitats, és a dir, als desheretats del món i va ser un dels primers a dir que tots els homes som iguals, afirmació que dona a tothom els mateixos drets. La seua vida simbolitza la modèstia i la solidaritat, però nosaltres per a celebrar el seu aniversari ens dediquem al consumisme salvatge.

Cal dir que avui dia hi ha més desheretats a la terra que al llarg de tota la història, i tanmateix, malgrat que al món occidental (sinònim de lloc on vivim els privilegiats), s’ha posat de moda allò de la solidaritat, no celebrem aquestes festes compartint amb els més pobres les nostres riqueses. Ben al contrari, ens capbussem en el consumisme, per damunt de les nostres possibilitats particulars i del planeta.
L’associació que es fa d’aquestes festes amb el malbaratament és quasi obscena  i suposa:

• Un ús abusiu dels recursos mediambientals.
• L’explotació d’éssers humans que produiran molts dels productes que consumirem aquestes festes
• La contradicció de malgastar mentre gran part de la humanitat mor de fam.

La sobreexplotació dels recursos naturals és una de les causes del canvi climàtic, i en aquestes festes supera tots els límits. Per a lluitar contra aquest fenomen no n’hi ha prou a apagar els llums dels monuments i edificis més importants cinc minuts a l’any. Si miràrem la Terra des d’un satèl·lit, ens adonaríem fins on arriba la hipocresia mundial: L’enllumenament nocturn de les ciutats en tot occident és disbauxat, un disbarat. Tant preocupats com sembla que estem pel canvi climàtic, i en uns pocs dies malgastarem l’energia sense cap mena d’escrúpols i amuntonarem milions de tones de brutícia.

No podem divertir-nos sense tanta lluminària artificial? En cal de veritat?

Com he dit abans, el canvi climàtic afectarà tothom, pobres o rics, però s’encruelirà amb el continent més pobre del planeta: Àfrica. Així ho va posar de manifest el Programa de Nacions Unides per al Medi Ambient (UNEP) en un informe que empitjora les previsions sobre l’efecte del calfament climàtic a l’Àfrica. L’augment de les sequeres i la pèrdua de neus al  Kilimanjaro reduirà l’accés a l’aigua de quasi 500 milions d’africans. Sense aigua no hi haurà collites i els africans passaran encara més set i més fam. La gent només tindrà dues opcions: emigrar o morir.

Fa poques setmanes va acabar la Cimera del Clima reunida a Bali. S’hi va tractar un dels problemes de més calat per al futur de la humanitat: com combatre i com evitar les pitjors conseqüències del canvi climàtic. Es tractava de preparar la substitució dels acords de Kioto, que van ser un primer intent de comprometre els països més contaminants en la reducció de les seues emissions i que ha tingut un èxit escàs en la pràctica.

El resultat  de la Cimera ha sigut un acord que no satisfà els requeriments de les propostes més rigoroses, com eren les de la Unió Europea, que demanava una reducció dels gasos contaminants fins al 40%. Malgrat això conté alguns elements positius; entre d’altres, el més aplaudit, per inesperat i sorprenent, ha sigut l’acostament dels EUA a una disciplina multilateral que potser es consolidarà després de les pròximes eleccions presidencials. Reduir emissions de forma significativa suposarà canvis en els nostres hàbits. Ningú pot pensar que és cosa d’altres, siguen països, empreses o ciutadans; afecta a tots.

Ja no és habitual el treball infantil en l’economia formal, però sí que ho és en la informal, contra la qual és difícil lluitar. Les grans multinacionals en general no treballen directament amb nens, però alguns dels seus productes sí que provenen d’empreses que utilitzen el treball infantil, com ara  Nike, Mattel i Disney entre d’altres. Actualment, existeixen 218 milions de nens treballadors al món amb edats compreses entre 5 i  17 anys. Més de la meitat, uns 126 milions de xiquets, realitzen faenes perilloses i uns 8’5 milions ho fan en condicions d’esclavatge, atrapats en les pitjors formes de treball il·legal i degradant.

A l’Àfrica, el continent més pobre del món,, hi ha prop de 400 milions de pobres. Segons el departament d’Investigació sobre el Desenvolupament de la Universitat Sud-africana de Ciutat del Cap, el 46 % dels africans viu amb menys d’un dòlar al dia, el 21 % amb menys de mig dòlar diari i el 6 % amb tan sol un quart de dòlar. És clar que això només són dades perquè de segur que els que moren de fam viuen amb zero dòlars.

El nombre de persones famolenques al món augmenta cada any. Irònicament, la majoria viuen en països agrícoles i més irònic és saber que molts d’aquests països, fonamentalment agrícoles, són importadors de productes agrícoles.  També són l’origen de les primeres matèries que nosaltres utilitzem per fabricar productes que ells importen.

Segons es va dir en la campanya "Dret a l'alimentació. Urgent"  que va durar tres dies i es va realitzar abans de la Conferència anual de la FAO (novembre del 2007), al món es produeixen aliments per al doble de persones que l’habiten i 854 milions d’éssers humans passen fam i pateixen desnutrició, malgrat que el 75% dels famolencs són agricultors, pescadors o pastors que no tenen accés als recursos necessaris per a produir els aliments que necessiten per portar una vida plena i digna.
Amb tot això no vull dir que siga dolent divertir-se, o celebrar allò que cada u vulguem celebrar. Només dic que hauríem de tindre en compte que hi ha milions de persones al planeta que no tenen res, fins i tot que es moren de fam i de set.  A mi m’agrada la festa més que a ningú, però no  pot fer-se sense caure en aquesta frenesia consumista?  Sisplau, compreu menys, divertiu-vos més i compartiu almenys una mica.

Si…

Si tu es capable de rire jusqu'au fond de ton âme, en rejetant les envies ou les émotions troubles, ton coeur ouvrira les portes de ta conscience et il la disposera à se verser sur le monde.

Si tu peux cultiver l'amitié, converser et passer les heures consacrées à des affaires banales, tu découvriras qu'il existe aussi d'autres comme toi et tu montreras des morceaux de ton esprit à tout ce que t'entoure.

Si tu es capable d'aimer comme on aime une seule fois, tu en découvriras la magie et la puissance, parce que seulement celui qui aime il est capable de voir et de comprendre la beauté du monde.

Si tu es capable d'aimer toutes les choses comme seulement on aime la femme, c'est-à-dire, sentir  l'enthousiasme, alors le monde te livrera son secret et tu verras que la vérité est au-delà de la limite de tes yeux.

Si tu es capable d'antéposer le devoir au plaisir, d'assumer les conséquences de tes actions sans responsabiliser les autres, tu seras maître de toi.

Si tu trouves plus de sens à donner qu'à recevoir, si tu es capable d'assumer la douleur sans te somettre à elle et sans renoncer à la vaincre, tu seras généreux et fort.

Si tu es capable de vivre comme un enfant, de sentir comme un jeune et de penser comme un homme, alors quand tu seras plus grand tu trouveras les caves de ton âme bien pleines de rire et tu te trouveras riche de butin cosmique, sage et ample.
Et, surtout, si tu ne t'obsèdes pas pour trouver ton bonheur... alors tu seras heureux, mon fis

Se...

Se sei capace di ridere fino in fondo del tuo cuore, rifiutando l’invidia, i desideri o le emozioni torbidi, il tuo cuore aprirà le porte della tua coscienza e la disporrà a spargersi sul mondo.

Se sai coltivare l'amicizia, conversare e  spendere le ore dedicate ad
affari banali, scoprirai che anche  gli altri esistono e mostrerai alcuni pezzi del tuo spirito a tutto ciò che ti circonda.

Se puoi  amare come si ama soltanto una volta, scoprirai la magia e la potenza dell’amore, perché soltanto chi ama è capace di vedere e comprendere la bellezza del mondo.

Se puoi amare tutte le cose come si ama soltanto la donna, cioè, sentire 'entusiasmo, allora il mondo ti svelerà il suo segreto e vedrai che la verità è al di là del limite dei tuoi occhi.

Se preferisci anteporre il dovere al piacere, e sei capace di assumere le conseguenze degli atti tuoi senza responsabilizzare gli altri, diventerei il padrone di te.

Se trovi più senso nel dare che nel ricevere, se sei capace di assumere il dolore senza somettertet a esso senza rinunciare a superarlo, diventerai generoso e forte.

Se sei capace di vivere come un bambino, di sentire come un giovane e di pensare come un uomo, allora quando sarai più grande troverai ben piene di risate le cantine del tuo cuore e ti troverai ricco di bottino cosmico, saggio ed copioso.
E, soprattutto, se non ti ossessioni nel trovare la tua felicità... allora sarai felice, figlio mio